Andorra
This article was added by the user . TheWorldNews is not responsible for the content of the platform.

Entrevista: «Volem que la gent vegi que la pràctica del kendo és segura»

Anthony Francome és un apassionat de les arts marcials, que practica des de molt jove, tot i que el kendo, l’esgrima japonesa, és el que més li agrada, potser perquè és una combinació perfecta d’esforç físic i control mental, i es manté fidel a la tradició marcial japonesa. A Andorra cada vegada té més seguidors, però encara és un esport minoritari, per això el club andorrà, del qual Francome n’és vicepresident, i que està apadritat per la família Okada, una nissaga japonesa molt centrada en donar-lo a conèixer a tot el món, farà avui una demostració en el marc del Festisport, un festival impulsat pel Comú de la Massana per donar visibilitat als esports menys coneguts. 

 –Què podrem veure en la demostració?


–Hi haurà una part d’exhibició amb les espases perquè es pugui apreciar millor en què consisteix, i després farem combats durant els quals explicarem el que està passant ja que és un art marcial molt ràpid. Volem que la gent vegi que la seva pràctica és segura.

–Què aporta la seva pràctica?
–Fomenta l’autocontrol. Els combats són molt ràpids i has de saber controlar molt bé les reaccions del contrari; per fer-ho has d’aprendre a gestionar el conflicte interior, la part emocional. A més, a nivell físic hi ha un esforç considerable però sense desgast ni perill de patir grans lesions, com sí pot passar en altres arts marcials.

–Com s’hi va iniciar en el kendo?
–Vaig començar en el món de les arts marcials molt jove, però buscava un que fos diferent, no tan corporal. Llavors vaig descobrir el kendo, molt centrat en l’ús de l’espasa i amb una pràctica més tradicional. A més, per les seves característiques les opcions de lesionar-te són molt petites, que és una cosa que em preocupava.

–Tot i fer servir espases?
–Dins de la part esportiva mai es fa servir l’espasa metàl·lica, és de bambú. Les espases de metall només s’utilitzen en exhibicions o en combats de molt alt nivell.

–Hi ha categories com el judo o el karate?
–És mínima perquè t’enfrontes a la tècnica, que es manifesta a través de l’espasa. Per això no hi ha un cinturó que determini el grau de coneixement, que en el kendo es demostra en el combat, el dojo. Tampoc es diferencia per sexes, a excepció de competicions d’alt nivell. És una art marcial molt igualitària.

–Per què és un art marcial minoritari?
– Perquè des del Japó s’ha intentat conservar la seva pràctica molt propera a la tradició, i per això no s’ha promocionat com altres.

–Vostè és vicepresident de l’Andorra Akoda Dojo, un club, que no escola. Quina és la diferència?
–En una escola una persona cobra per ensenyar a uns alumnes. En el nostre cas, cap de nosaltres cobra per donar classes, ni tan sols els mestres. Ho fem de manera voluntària, i ens ajudem entre tots per créixer en el seu coneixement, que és com s’han practicat tota la vida les arts marcials.