Àurea Bellera Artsita visual i escriptora
Aquest estiu, especialment tòrrid a les nostres latituds, ha fet que totes aquestes setmanes banyades en altes temperatures semblen haver-se fos en un únic dia, interminable, un estiu que algú descriuria com abrusador. Un reguitzell de setmanes declinades en un sol dia, ves quina ironia, quan els partidaris del pensament únic també semblen revifar-se i la grisor de la monotonia provocada pel desencís general també ens escomet.
Si els estius són per perdre’s en el sentit literal o bé figurat, alguna cosa se’ns ha escapat, però: un no pot fugir d’un mateix, especialment amb la creixent dependència, més o menys declarada o confessada, de la tecnologia. No ens enganyem, la pràctica de la desconnexió digital resulta residual. Com bé diu l’escriptora nord-americana Rebecca Solnit en el seu darrer llibre intitulat Sobre l’art de perdre’s, una guia per vagarejar en cos i esperit, editat per Angle Editorial, abans ens perdíem amb més freqüència, però ara, a causa del GPS del nostre mòbil, perdre’s se’ns apareix ben bé com una proesa i hem deixat de deambular, verb que significa anar d’un costat a l’altre sense un rumb definit. Una paraula que, per tant, en certa manera ens remet al descobriment, a l’inesperat, a les possibilitats obertes i en síntesi, al creixement.
Per aquesta raó resulten tan importants els nostres llocs de resistència, espais de buit i de silenci, o bé de diàleg intern, de vagareig, sense altra finalitat que perdre’s per a després retrobar-se un mateix, enriquit ja per una experiència genuïna, qüestió aquesta que el filòsof Josep Maria Esquirol ja va tractar bastament en el seu assaig La resistència íntima: Assaig d’una filosofia de proximitat. Aquests espais poden sorgir de forma espontània, però sovint som nosaltres mateixos qui els construïm, sovint impel·lits per l’instint de supervivència, com aquelles aus que fan el seu niu, i quina millor època per a fer-ho que ara, en un context àrid governat per la incertesa. Ja ens avisen que la tardor serà calenta i l’hivern gèlid. Hauríem de construir el nostre petit cobert per a protegir-nos de les inclemències, tant físiques com morals, a la mesura de les nostres possibilitats.
Cal reconèixer, però, que en lloc de projectar i construir aquest espai de resistència, un indret propici per a conservar un cert equilibri intern, moltes persones prefereixen evadir-se de la forma més còmoda sovint a través d’addiccions que necessiten d’un mínim d’esforç. Delegar la mateixa felicitat a altres acaba essent una equivocació. A més, en lloc de felicitat convindria més aviat parlar d’equilibri i d’harmonia, ja que, com també subratlla la mateixa Solnit, l’expectativa constant d’una vida feliç és una mena de trampa que cal defugir. Solnit, que també ha publicat una particular biografia de George Orwell, pseudònim d’Eric Blair, posa èmfasi en el contacte amb la realitat i amb la naturalesa. Segons ella, Orwell, l’autor de 1984 i de Rebel·lió a la granja, al tenir cura de les seves roses, del seu jardí, va reivindicar a la seva manera el goig de viure, el plaer dels sentits i la celebració de la bellesa. Aquests elements eren, de fet, repudiats per una esquerra totalitària i dogmàtica que ell va saber combatre. Els rosers que l’autor britànic va plantar a Wallington, a la seva casa de camp, en el comtat de Hertfordshire, al sud de Londres, encara existeixen 86 anys més tard. No hi ha dubte que podria resultar alliçonadora la seva contemplació i assaborir així l’experiència visual de l’esclat del color d’unes flors que saben trencar la grisor d’un estiu monocrom.
