Simeón: no tan perfecte com semblava

El bisbe De Guinda va abanderar la persecució del contraban de tabac i no va dubtar a enviar quatre sublevats al presidi d’Oran.

Ara que al col·lectiu que en du el nom, i que només en veu les llums,  se li ha posat entre cella i cella reivindicar la figura i l’obra del bisbe Simeón de Guinda (i copríncep nostre entre el 1714 i el 1737), així com la transcendència del seu pontificat per a la configuració de l’Andorra indepenent i sobirana que coneixem, toca també posar les ombres a l’altre platet de la balança. Perquè no tot van ser flors i violes, i heroica resistència als intents del primer Borbó espanyol d’incorporar les valls neutres a la seva corona. Ni molt menys, com comprovarem de seguida.

La pista la donen Albert Moncusí i Isabel de la Parte a Cal Rafeló, l’antiga fàbrica Reig, que segueixen en bona part la línia oberta per David Mas en un article publicat... ¡el 1987! al número 1 del Butlletí del Comitè Andorrà de Ciències Històriques. El cas és que el bon Simeón va parar especial atenció a reprimir el cultiu i el consegüent contraban de tabac a què els natius “de esas mis valles” s’havien aficionat a principis del 1730. La primera advertència la va fer el 1731. Els ordenava arrancar el tabac en fulla “y en adelante no se atrevieren a bolber a plantar por las perniciosas consecuencias que resultaban de ese comercio tan poco útil al común”. Sense gaire èxit, segons sembla, perquè en una una carta datada el 22 de juny del 1733 (la tenen aquí dalt) ordena el Consell General que “tome severa resolución de castigar a los que han despreciado y despreciarán la sana resolución de hace dos años”.

Els “basallos”, com els anomena en la carta, tampoc li van fer cas aquesta vegada. Així que el setembre d’aquell any Simeón es va plantar en persona al Principat decidit a acabar amb aquella insolència que d’una banda ajudava els nostres humils rebesavis a arrodonir el jornal, i de l’altra eludia el monopoli sobre el cultiu i el comerç del tabac que corresponia a la hisenda reial, posant així en perill els privilegis i les exempcions fiscals, l’arquitectura institucional i la raó de ser de les valls neutres. Era qüestió de temps que al Borbó se li omplís la pipa, es devia dir el bisbe. I va passar a l’acció.

El mateix Guinda ho explicava així: “En el mes de agosto del año mil setecientos treinta tres nos conferimos personalmente en dichas nuestras Valles y baxo gravcíssimas penas prohibios a todos los naturales de ella el plantío de tabaco para siempre, mandando a nuestros bayles que levantando alguna gente armada exterminasen tots los plantíos de tabaco”. Es veu que els “naturales” eren especialment rebecs, per no dir insubmissos, perquè dos-cents homes armats van convèncer els “bayles” que era millor deixar-ho estar i no buscar raons. Els agents de l’ordre van tornar a casa amb la cua entre les cames, i el bisbe es va retirar a Ordino. Però els indignats se li van pujar a les barbes. Un centenar d’ells el van anar a buscar, atenció la ràbia amb què evoca l’episodi: “Siete de ellos cometieon el atrevimiento de entrar en la posada donde teníamos nuestra habitació y ultrajar nuestra persona, expressando conm voces desentondas los motivos avían para no obdecer mis órdenes [...] Hallándonos sin ministros y gente para poder castigar semejante sublevación y y canalla la mandamos retirar a sus casas”.

Sis anys al presidi d’Oran
Això era l’agost del 1733. El bisbe va deixar-ho estar, però no va oblidar l’ultratge. Dos anys després, “haviendose continuado con este disimulo el plantío de tabaco en el término de dichos Valles en el año 1734 y en el presente 1735”, Simeón ho va intentar de nou: ordena al Consell que recluti homes armats i que arrasi d’una vegada per totes els camps clandestins de tabac. Ara, però, no es deixa enredar i s’avança als  esdeveniments: abans que puguin reaccionar, ordena capturar cinc dels capitostos que havien liderat la revolta del 1733 i havien gosat ultratjar-lo en l’episodi d’Ordino: Maties Bergés, Nicolau Montanya, Maties Cairat i Maties Muxella van ser capturats la nit del 4 de setembre, empresonats a Sant Julià i enviats l’endemà a la Seu, contravenint els usos que prohibien que els andorrans fossin jutjats Runer enllà: “El perill d’aldarulls era imminent per part dels partidaris dels sublevats i el Consell accedí a fer una excepció i autoritzà el batlle a lliurar els inculpats al bisbe d’Urgell”, diu Mas. 

Com que la venjança és un plat que es pren fred, va ser el mateix bisbe, conclou, “qui dictà sentència contra els que dos anys abans de li havien enfrontat obertament, condemnant-los tots quatre a complir sis anys de presó al presidi d’Oran”. No sabem si en van tornar. El que sí que sabem és que Simeón es va guanyar l’agraïment de l’Intendent General de Catalunya, Antonio Sartine, i naturalment del director de la Real Renta del Tabaco, el marquès de Perales. Guinda va morir el 1737 convençut  que havia complert el seu deure. Als quatre deportats a Oran no els devia semblar tan bé. El cas és que durant uns anys sembla que el càstig exemplar va exercir la funció dissuasòria que el bisbe perseguia. Uns anys, perquè el 1757 es repeteixen els incidents a compte del contraban de tabac, ara amb cinc veïns del Puial implicats que van acabar capturats i condemnats a servir durant cinc anys als exèrcits del rei espanyol. Però això ja no ho podem posar al sac de Simeón.