Escrit per:
Alba Doral / Foto: Trifolium
Carlos Gallifa forma part de Trifolium, que passarà aquest cap de setmana per un FeMAP (Festival de Música Antiga dels Pirineus) que fa un carregadíssim esprint final. El quartet presentarà 'L'apoteosi del contrapunt', amb un recorregut de Palestrina a Mozart. Ara ens ho explica. Qui s'hi animi els podrà escoltar diumenge, a Sant Climent de Coll de Nargó, una de les joietes romàniques del Bisbat d'Urgell.
Desgranem el repertori?
La línia argumental del concert són els quartets de corda -amb instruments històrics-, però no obres escrites per a quartets per se sinó que volem recordar que abans de l'època gloriosa del quartet de corda, que és al segle XVIII i XIX, ja hi havia el precedent, el contrapunt a quatre veus. Al quartet de corda s'arriba a través del solista virtuós acompanyat de tres músics diguem-ne que diletants, una forma molt freqüent, per exemple en Haydn o Boccherini.
Ahá.
Però hi ha una altra manera de compondre'ls, més interessant i on incidim en el programa: quan els quatre instruments assoleixen la mateixa importància. Això procedeix del contrapunt, tècnica que ve del renaixement, del barroc primerenc. Els grans del classicisme, com Mozart, estudiaven a Viena amb el mateix tractat.
O sigui que en ressegueixen l'evolució.
Anem des de compositors molt primerencs, com Palestrina, Castello o Purcell, que feien composicions a quatre veus, fins a Bach i Mozart, que és la culminació del programa: un quartet que va dedicar al seu "molt admirat" Haydn, amb una forma d'escriure molt contrapuntística, on les quatre veus tenen igual importància.
El públic sense formació musical, detectarem a l'oïda aquesta evolució?
Durant el concert anem explicant. La composició contrapuntística es basa en motius, un disseny rítmic i melòdic, que es van repetint al llarg de la peça però de forma variada. Ho anirem explicant.
Merci! Ens fa por perdre'ns.
Precisament per això els músics hem de fer l'esforç d'explicar-nos. Això s'ha imposat molt arran de la pandèmia, que ha anat eliminant els programes de mà. Així també fa que hi hagi naturalitat en el contacte entre els músics i el públic, fa l'esdeveniment més ric, més viu.
Si ens ho permet: diu Bernstein alguna cosa així com que la música és música, sense buscar-li més significats.
Totalment d'acord. És important entendre també el context històric en què es va crear, al marge que sigui un llenguatge universal i atemporal. Música escrita fa segles pot suggerir coses a l'oient d'avui perquè és abstracta. Però és cert: no mostra res, però suggereix. És el que la fa meravellosa, el poder de suggestionar.
La música antiga deu ser una font de sorpresa contínua. Vull dir, amb obres que es descobreixen, autors desconeguts...
Durant molt de temps la música antiga estava en els tractats de composició: de contrapunt, d'armonia, de fuga... Però no s'interpretava. Això fins que Mendelssohn va recuperar l'obra del seu molt admirat Bach, que havia passat a l'oblit.
Merci a Mendelssohn!
Ara, des del segle XX, des dels anys setanta, s'ha anat recuperant música d'un ampli espectre, des de la medieval. Ara ja no parlem de música antiga per referir-nos a l'anterior a la clàssica sinó que fa referència a la interpretació de música del passat amb criteris historicistes, és a dir, tal com es feia en aquell moment. Amb aquells instruments, no els actuals.
Bach era espavilat: no feia música per a orgue o clavicordi sinó per a "teclat".
Efectivament, en molta de la música que fem no estava indicat per a quins instruments, sinó per als que hi hagués. Al barroc era una mica com amb el jazz: quins músics hi ha aquí? Doncs toquem.
Dèiem allò de les sorpreses perquè vostès van recuperar João Pedro Almeida Mota.
Un cas curiós: un autor portuguès que forma part dels compositors que van arribar a l'àmbit hispànic buscant protecció de la reialesa. Com Boccherini o Brunetti. Van passar la vida a Espanya, van morir a Espanya. I en el cas d'Almeida, és un autor molt poc divulgat. Va morir a Madrid en la pobresa més absoluta durant la invasió napoleònica; però havia estat mestre de capella en catedrals de la importància de Mondoñedo, Tui, Astorga.
Motius per a la sorpresa.
Vam tenir una fase de recuperació molt intensa de música de l'àmbit hispànic. Eren compositor que barrejaven el bagatge que portaven, normalment des d'Itàlia, amb el folklore que trobaven per aquí. Vam recuperar música de Brunetti, de Boccherini i, d'Almeida, els molts quartets de corda que va deixar, a banda de la música sacra.
És que han canviat de línia?
No als concerts, però en el terreny discogràfic estem pensant en repertori més canònic, més conegut de tothom.
Trifolium Ensemble té deu anys. Difícil mantenir-se?
És molta lluita, insistir, buscar estratègies per ser interessants en el mercat musical: barrejar música recuperada amb música canònica, és a dir, més coneguda. S'han de fer equilibris. Però és gratificant.
Responem millor si anuncia Mozart que Almeida.
Hi ha de tot. Però sí, ha programadors a qui planteges un compositor descobert amb música bona i d'aquella ciutat, i no el volen! El públic vol escoltar música que ja està a les seves oïdes, que ja coneix.
És que la música mateixa és això, oi? equilibri entre la repetició i la sorpresa.
Part de la imaginació musical de l'intèrpret està en l'evocació, en les melodies que ja coneix, en el cantusseig íntim. És una part de l'apropament a la música que és molt important, i no sols per al públic. També a nosaltres ens agrada estar en terreny conegut, la música coneguda variant-la, repensant-la... I al públic, és cert, li agrada anar al concert a sentir allò que ja coneix i criticar (riu) perquè ja té una referència pròpia, subjectiva.
Estrenen escenaris incorporats al festival: Gerri de la Sal i Sant Climent de Coll de Nargó. Com és d'important l'entorn en el concert?
Físicament, d'acústica, influeix molt. En llocs esglésies, si toques músiques litúrgiques, estan ja escrites per a les seves ressonàncies. Quant a la música de cambra, hi ha esglésies amb molt bona acústica per a unes obres que havien estat escrites per ser executades en un palau o en un saló. Això a partir del segle XVIII, quan la música se dessacralitza. Però, és clar, no ho sabem fins després del concert.
I en un àmbit menys físic?
Llocs amb tanta història són molt inspiradors per al músic. Sovint arribem a escenaris molt importants, com l'Auditorio Nacional de Madrid, i trobo que és un lloc lletgíssim, poc inspirador. Fins i tot el barri. Malgrat que té una acústica boníssima. Així que sí, hi ha una part molt suggestiva de l'entorn.