Els fills de l’exili, que parlen

Rosa Viadiu, Andreu Claret i Marc Forné evoquen com van viure de petits la condició de refugiats seva i dels seus progenitors.

Diu Xus Lluelles, que els ha comptat, que el 1947 residien a Andorra 5.385 persones, entre nacionals i residents. Poden semblar poquets per als barems actuals–segons estadística, el 31 d’agost érem 84.085 individus entaforats a les Valls Neutres, i segons els censos comunals, 89.294– però pensin que el 1936 la població no superava les 4.321 ànimes. En deu anys havia crescut en un miler de persones. No es deixin enganyar per la xifra, perquè significa un creixement del 25%! Lluelles, doctora en geografia, n’atribueix la meitat al vegetatiu. I l’altra meitat, es demanaran? Als refugiats, sobretot catalans, que es van establir entre nosaltres en aquells deu anys convulsos, des de l’inici de la Guerra Civil espanyola fins al final de la II Guerra Mundial.

El més sorprenent de tot és que aquest mig miler de refugiats que van acabar trobant a Andorra alguna cosa similar a una llar són només una part minúscula del total que va desfilar per aquí –primer de sud a nord, després de nord a sud– entre el 1936 i el 1945: Lluelles calcula que van ser entre 15.000 i 25.000. Així que, segons els comptes més conservadors, només s’hi van establir el 3% el total. Entre aquesta petita allau hi havia excombatents republicans com Joaquim Baldrich, advocats com Ramon Villeró, que havia sigut regidor a l’Ajuntament de Lleida, l’escultor Josep Viladomat, l’alturgellenc Francesc Escudé, que va ser síndic entre el 1967 i el 1972, i el doctor Antoni Vilanova, per no allargar-nos fins al final de la pàgina, que van contribuir decisivament a aixecar l’Andorra d’avui, que és la nostra.

Per motius estrictament biològics avui resulta impossible demanar-los com van ser rebuts en aquella Andorra que començava a obrir-se pas cap a la modernitat, si els van posar condicions més o menys raonables per quedar-se –no posar-se en política, per exemple–, o com s’ho van fer per sobreviure en un país on, al cap i a la fi, eren estrangers. Però els ho podem preguntar als seus fills. I això és el que proposa la taula rodona que tindrà lloc aquesta tarda a La Llacuna (18.30 hores), dintre del programa d’activitats de l’exposició Refugiats, produïda per Cal Pal, i que reunirà l’expolítica catalana Rosa Viadiu, el periodista Andreu Claret i l’excap de Govern Marc Forné, amb Lluelles –ella mateixa neta, que no filla, d’una immigració cronològicament anterior– com a guia acadèmica de l’expedició.

El pare de Rosa Viadiu, Francesc (Solsona, 1900–Sant Llorenç de Morunys, 1992) havia exercit com a diputat d’ERC al Parlament de Catalunya, governador civil de Lleida, delegat de Cultura i des del 1937 delegat d’Ordre de la Generalitat a Lleida durant la Guerra Civil. El 1940 es va instal·lar a cal Senzill, al carrer dels Xiulets de Sant Julià, i ell i tota la família s’hi van quedar fins al 1952. Directament implicat en la xarxa de passadors que operava des de l’hotel Palanques de la Massana, va recollir com és sabut la seva experiència a Entre el torb i la Gestapo, que li podem demanar avui a la seva filla si hem de llegir com una novel·la o com un llibre de memòries.

Andreu Claret, de la seva banda, ha explicat recentment la peripècia dels seus pares, Andreu i Maria, a la novel·la París érem nosaltres. Ell va néixer el 1946 a Ax-le-Thermes, i família es va instal·lar a Andorra el 1949, primer a l’hotel Mirador –un dels escenaris del Torb, que petit és el món i sobretot Andorra–, després a ca l’Orona, que s’aixecava al solar que avi ocupa Pyrénées, i finalment a la plaça de les Arcades. Andreu Claret pare, en fi, havia tingut un paper destacat en la fundació d’ERC, va ser home de confiança del president Companys, íntim del músic Pau Casals i que als anys 50, ja instal·lat entre nosaltres, va aconseguir la proesa d’obrir a l’hivern el port d’Envalira. I finalment, l’advocat Antoni Forné (Arfa, 1914-Andorra la Vella, 1996), exiliat de primeríssima hora, que el desembre del 1939 s’instal·la al Palanques i ja no se’n mourà. Atenció al seu paper a les xarxes de passadors de la II Guerra Mundial i en la dinamització de la vida social i empresarial de l’Andorra de postguerra, des del lloc de secretari permanent del Sindicat d’Iniciativa: “Un home decisiu per entendre aquella Andorra”, conclou Llueles.