Ariadna Alonso Casal Psicòloga. Artterapeuta
Les persones, els objectes, les mascotes, els moments, venen i van. Estan presents fins que no ho estan. A vegades estem preparats i d’altres ens venen inesperats pel que ens deixa en un estat de xoc on la buidor, i a vegades el desemparament, ens envaeix i s’apodera de nosaltres. La realitat és que, i sobretot, en la nostra societat occidental, no estem preparats per desaferrar-nos de les coses. Ens costa assumir i acceptar la pèrdua i l’absència.
Recordo que, quan era petita, vaig patir la mort d’un ésser estimat i l’acceptació d’aquella pèrdua va ser molt difícil. Les pèrdues eren complicades de digerir i pensar, fet pel qual em dedicava a evitar-ho i no pensar-ho. Des de llavors, personalment, m’he estat qüestionant molt aquest tema i d’aquí el desig de preguntar-me què era la pèrdua i què representava l’absència per a mi. Després del procés vaig decidir ajudar en l’acompanyament de l’elaboració a la pèrdua.
Si ens parem a pensar, aquestes pèrdues ens porten a la reacció emocional i comportamental totalment natural i humana anomenada dol. No obstant això, sabem que es tracta d’un tema tabú del qual sovint evitem i escapem, com jo feia de petita, però d’aquí a tenir en compte la importància del constructe social i preguntar per què és un tema a silenciar.
El problema succeeix quan reprimim i evitem parlar-ne perquè és quan el patiment es cristal·litza i queda tapat, amagat sota el pensament conscient. És quan ens mirem al mirall, quan ens trobem amb una situació de pèrdua que ens farà connectar amb altres situacions similars. Quan per exemple anem a l’enterrament del familiar del nostre amic/ga, i ens convida a pensar en les nostres pròpies pèrdues, ens porta a connectar amb allò que ja no tenim. És, doncs, si tenim una elaboració del dol sana d’aquelles anteriors situacions que podrem anar reconstruint-nos per dins i de mica en mica anar ficant sentit davant d’allò que ja no tenim. En cas contrari, anirem acumulant situacions de patiment que s’acabaran convertint en una pilota molt gran i una càrrega molt pesada per a la nostra motxilla emocional.
Jo, però, vinc a pensar en una qüestió més delicada i aquesta és la comunicació als més petits sobre aquesta situació de patiment. De quina manera podem apropar als nostres fills i filles, alumnes, i poder parlar sobre la mort?
Els adults tendim a evitar explicar la mort als més petits sota el pensament que d’aquesta manera els protegirem. El que no sabem són els efectes que comporta aquesta decisió i que en un futur, farà ressò dins del món intern de l’infant. Hem de pensar potser: qui estalvia el patiment a qui? El fet que l’infant no rebi informació sobre la pèrdua d’un ésser estimat, d’un lloc, bé, d’un canvi en la seva vida, implicarà un futur patiment, ja que no haurem ensenyat que tingui recursos suficients per poder afrontar-ho.
Cal tenir en compte què vol dir per un mateix el concepte mort o pèrdua perquè aquesta serà la porta d’entrada per començar a acceptar que no podrem estalviar el patiment dels més petits. El que vinc a explicar és que se’ns complica quan hem de parlar de coses que per nosaltres també són difícils i això comporta a ocultar informació a través de frases com: «Quan siguin grans ja s’assabentaran, la vida els anirà ensenyant, són massa petits per aquestes coses....». Des dels primers anys de vida, l’ésser humà ja percep l’absència d’una persona si aquella és de referència, i ja donen senyals a través de canvis en els hàbits de la son o l’alimentació; doncs, cal continuar amagant la pols sota la catifa? D’aquesta manera l’únic que ensenyem és a evitar els problemes i a no fer front a les coses que ens resulten complicades pel que podrà repercutir en el seu desenvolupament com a persona.
Els nens reben inputs, escolten, capten indicadors que alguna cosa és diferent. Tot i que els adults som els primers a assabentar-nos, els nens poden captar angoixes, preocupacions, canvis de rutina, pors, etcètera. Hi ha un processament de la informació i que inconscientment, es tradueix en conducta. Aprenen a no demanar, a negar l’existència de la mort i es van impregnant d’aquesta por. Per tant, si s’assabenten de les coses, per què no fer-los partícips?
Per comunicar la mort o la pèrdua, cal tenir en compte l’emissor del missatge. Aquest haurà de ser un adult de referència que li transmeti seguretat i confiança. A més, caldrà anticipar al màxim la comunicació del fet traumàtic per evitar generar incertesa i angoixa a l’infant a través d’un llenguatge clar i senzill, sense tecnicismes.
Com que no podrem evitar el patiment, haurem de protegir l’infant amb un bon acompanyament i oferint un espai de seguretat perquè aquest es pugui sentir cuidat i escoltat. És important que puguem evitar un discurs amb eufemismes (com «dormirà per sempre, està a un altre lloc...» ) perquè aquestes frases que utilitzem per minvar el patiment, juga un rol contraproduent, ja que farà que els infants es facin preguntes a les quals no podrem donar resposta, generant encara més pors i fantasies doloroses («m’adormiré jo també per sempre? Marxaré i no tornaré mai més?»). El ritme i el temps que necessiti l’infant s’haurà de tractar amb delicadesa, donant resposta a les preguntes que ell es vagi plantejant.
Al final, és tenir en compte què vol dir per nosaltres la pèrdua i l’absència i podrem mostrar-nos com a adults, que la mort ens afecta. Podem plorar amb ells i emocionar-nos sense caure en el desbordament i desemparament propi. Aquestes reaccions, donaran permís als nens a poder també expressar les emocions, com se senten i doncs, ensenyarem a no reprimir allò que és tan propi.