Natalia Mena
Aquí, a l’hora de posar-se magnífic, tothom s’hi afegeix. I Europa, davant el conflicte entre Ucraïna i Rússia, no ha dubtat en esgrimir l’estàndard dels seus valors i començar a imposar sancions econòmiques a tort i a dret a Rússia, sense calibrar prou bé el cost que podria derivar-se d’aquestes decisions. Aquesta tardor en començarem a patir les conseqüències, en principi previsibles, perquè evidentment estava claríssim que el país agreujat no es quedaria de mans plegades veient com li fan la guitza en contra dels seus interessos.
Fins aquí res de nou sota el sol, però el que resulta realment escandalós, segons la meva opinió, és la fabulosa solució que la Comissió Europea planteja per poder esmorteir el cop d’un possible tall de gas rus. Aquesta no és ni més ni menys que reduir el consum d’aquesta matèria un 15% davant l’amenaça d’una interrupció en el subministrament. Així que benvinguts a la polèmica, que va iniciar fa uns mesos Josep Borrell, que és gat vell en això de la política i actualment ocupa el càrrec d’alt representant de la Unió Europa per a Assumptes Exteriors i Política de Seguretat. Borrell, en unes declaracions força controvertides fetes el mes de març d’enguany, ja advertia que seria convenient per començar a evitar dependències indesitjables, abaixar uns graus la calefacció. I es va quedar tan ample.
Però es veu que l’home no anava tan desencaminat, perquè finalment, l’excel·lent proposta que hi ha damunt la taula és aquesta: la regulació dels graus d’aire condicionat a la temporada d’estiu i de calefacció al període d’hivern, per tal de reduir el consum i augmentar les reserves d’aquest combustible de cara a l’època de més fred. A la vegada, s’aconsegueix controlar la despesa de la llum d’establiments públics i privats, amb monuments a les fosques i comerços amb portes tancades. Davant aquesta brillant aportació, em pregunto si veritablement els nostres governants són conscients de la realitat de la ciutadania o viuen en un univers paral·lel absolutament al marge dels problemes quotidians de la gent a la qual diuen representar. Ho dic perquè això que presenten ells com un fantàstic pla d’estalvi energètic, les famílies europees fa molt de temps que l’apliquem sense tanta parafernàlia. I no perquè estem molt conscienciats del canvi climàtic –que també–, ni molt preocupats per una despesa eficient dels recursos naturals –que podria ser–, sinó perquè no sé si tots aquests alts dirigents s’han adonat que els preus són prohibitius, i que la població –des de fa mesos– no és que hagi hagut de pujar o baixar uns graus la temperatura de climatització, sinó que s’ha vist obligada inclús a no posar-ne.
I no només parlo del consumidor privat, sinó també de les empreses, que han vist augmentada la seva factura de la llum quatre vegades més. Per tant, com diu la dita «per força els pengen», i així estem, escanyats i veient-los dir bestieses als mitjans de comunicació. Com l’última del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, durant una roda de premsa del passat 29 de juliol, en la qual demanava vestir sense corbata per estalviar en la factura energètica. Concretament, aquestes van ser algunes de les frases mítiques, que passaran la història del ridícul: «M’agradaria que veiessin que no porto corbata, el que significa que tots podem també estalviar des del punt de vista energètic»; «He demanat als ministres i responsables públics, i m’agradaria també demanar al sector privat, si encara no ho han fet, que quan no sigui necessari, no utilitzin la corbata». Aquest és el nivell. Us podeu imaginar com anaven les xarxes socials i els mems amb el tema. O sigui, que no només hem de passar fred o calor, sinó que ara també es carreguen l’estil a l’hora de vestir. Ai, senyor! Ens hem begut l’enteniment o és que és això el que cal fer per crear cortines de fum que tapin les males dades econòmiques i el malament que li va en les enquestes?! Encara que dient aquestes bajanades, no crec que millori gaire la situació.
Tot plegat, sembla un acudit de mal gust, però no, és tan autèntic com la vida mateixa. Aquest és l’insòlit debat de l’estiu que ha ocupat titulars, portades i espais informatius, mentre molts assistim atònits a tanta desvergonyia. Parlen de fer pedagogia a la societat per conscienciar-la d’un consum més responsable i sostenible, i a la vegada ho aproven tot per decret i sense consensuar-ho amb els col·lectius més afectats, que són els que realment coneixen la casuística dels seus negocis i poden oferir assessorament, i perquè les normes que es tramitin siguin més justes i equitatives. A més, ho fan amb nocturnitat i traïdoria, durant el mes d’agost, quan quasi tothom està de vacances o pensant en elles. Així, l’ocurrència convertida en llei passa més desapercebuda; deuen pensar que així estem distrets i no ens assabentem.
Tot i que en el fons, tant se val, perquè pertanyem a un club que imposa unes condicions i s’han de complir tant sí com no. Europa demana solidaritat, però quan toca ser-ho, cadascú mira pel seu interès. I nosaltres els primers, ja que els països del sud, entre ells Espanya, en ser dels menys afectats per la problemàtica del gas, no estaven massa d’acord en aplicar aquestes restriccions. De manera que resulta molt complicat establir una política comuna i que acontenti a tots. Són 27 estats i hi ha molta tela per tallar, però si us plau, que no ens prenguin el pèl fent veure que fan alguna cosa, establint regles irrisòries que resulten ser un maquillatge per amagar la seva clamorosa ineficiència. Entenc que l’assumpte i el repte que es planteja no és fàcil, però és preferible dir això i explicar que s’està treballant intensament per desenvolupar una estratègia a llarg termini que ens permeti gestionar més i millor els recursos energètics, que presentar propostes que freguen el surrealisme.
Espero que Andorra no es contagiï d’aquest deliri europeu i conservi el seny, prenent decisions de sentit comú i més estructurals, que plantegin altres maneres d’abastir-se d’energia. Que siguin una mica més intel·ligents que aquest ventall de despropòsits que ells anomenen mesures, que si no fos perquè la qüestió és tan seriosa, farien riure o plorar, ja no ho sé. I és que, perdoneu-me l’expressió un pèl vulgar, però és com tocar-li la pixa a un mort.
No sé com ho veieu vosaltres. Imagino que, com sempre, hi haurà punts de vista per tots els gustos. Està clar que si fas quelcom, quelcom queda, però estic convençuda que la solució de la crisi energètica i de recursos no implica posar-se a jugar amb el termòstat augmentant o fent baixar uns graus la temperatura. Ja ho va dir Gandhi: «La terra proporciona prou per satisfer les necessitats de cada home, però no la cobdícia de cada home». I aquest és el veritable aspecte que cal resoldre.