Natalia Mena
Vinc observant amb certa preocupació que molestar-se per qualsevol cosa està de moda, s’ha convertit en la norma en els darrers anys, sobretot des de l’aparició de les xarxes socials transformades en autopistes virtuals per les quals circulen una amalgama d’opinions, comentaris, acudits, ironies, o inclús situacions en les arts escèniques, que són qüestionades com a terribles greuges i que afecten de manera desmesurada a les persones, fins al punt que actualment la justícia té dubtes a l’hora de definir on estan els límits entre l’ultratge i la llibertat d’expressió.
I és que existeixen perfils de gent que se senten incomodades per absolutament tot. Segurament la gran majoria en determinats moments de la nostra vida ens hem vist ressentits o disgustats amb un familiar, amb la parella, amb el nostre cap o simplement algú del nostre entorn proper o inclús per desconeguts. Es tracta d’un sentiment que posa a prova el nostre equilibri emocional i al qual podem reaccionar de diferents maneres; estan els que no s’immuten, aquests han après molt bé a relativitzar els assumptes i a entendre que res aliè a ells és prou important com per alterar la seva actitud o benestar, per tant, no estan supeditats a la tirania del que pensen els altres, viuen per ells així com d’acord els seus principis, sense torbar-se per les agressions externes, són tolerants amb la crítica i accepten que hi ha altres perspectives diferents a la seva, però aquest fet no els mortifica. Hi ha d’altres que actuen posant-se a la defensiva, el que significa que estan alerta alhora que controlant permanentment el que passa al seu voltant, amb la intenció obsessiva de preveure a la vegada que de defensar-se de possibles atacs. Tenen la idea irracional que estan constantment en risc i amb l’obligació de salvaguardar-se del que ells consideren amenaces o desafiaments. És una conducta deguda a inseguretats i pors primàries, que no sol tenir conseqüències positives ni per ells ni pels que els rodegen.
Uns altres actuen revelant-se i contraatacant, aquests són discutidors professionals, els quals acostumen a rebatre el que se’ls posi per davant, buscant arguments i en molts casos informacions controvertides, obscures o de dubtosa reputació per desacreditar a l’adversari. Són estrategs alhora que manipuladors amb l’objectiu d’orientar a l’opinió pública, perquè doni suport als seus postulats. També hi ha els que adopten una postura victimista, aquests perceben que el món està sempre en contra seva, sense cap motiu aparent o de prou pes que justifiqui aquesta sensació. Mantenen una mentalitat a la vegada que una decantació automàtica a experimentar les circumstàncies com a injustes, per tant, romanen en la queixa constant, que no serveix de res si no va acompanyada de solucions o actes resolutius. Resideixen instal·lats en el patiment, el que no els afavoreix gens ni mica, culpabilitzant els altres de la seva desaprensió o de la seva falta de sensibilitat, vers a aspectes que ells els toquen molt de prop, però que per a la resta dels mortals probablement no són tan rellevants o del seu interès.
Aquest escenari d’hiperirascibilitat que es percep constantment en l’ambient, fa que em pregunti si potser ens estem tornant excessivament susceptibles? Si hem entrat en una espiral on ens afligim pel més ínfim detall, pronunciament o criteri, que no estigui plenament alineat amb el nostre pensament? Personalment, em desconcerta bastant advertir que amb la de problemes; reals, complexos i dramàtics que tenim en la conjuntura present com; conflictes bèl·lics, la dificultat de gestionar els moviments migratoris, la inflació pels núvols amb els preus dels carburants, hipoteques, lloguers o productes de primera necessitat, que no paren de pujar en una escalada que sembla no tenir fi, una classe mitjana en perill d’extinció, etc. la màxima angoixa del personal sigui si algú que ni tan sols coneixen els ha propinat un insult per internet, ha manifestat una frase de mal gust o ha traspassat línies vermelles, que per determinats col·lectius superdelicats són intolerables. És evident que la mala educació es pot donar a tot arreu i l’univers digital no és una excepció, de fet s’ha consolidat com un gran abocador de bajanades, disparats i tota mena d’arengues poc edificants, però d’aquí a dramatitzar o escandalitzar-se per banalitats, que si no se’ls concedís tanta; envergadura, difusió, repercussió mediàtica i protagonisme passarien totalment desapercebudes, hi ha un tros.
Segurament més d’un em malinterpretarà i pensarà que estic defensant l’incivisme, la grolleria o els comportaments inadequats, res més lluny de la meva intenció, crec que aquests haurien de ser inadmissibles, simplement assenyalo que és bàsic mesurar la incidència que aquests tenen sobre nosaltres. L’inconvenient és que l’ego arriba a uns graus insospitats, si en comptes d’adjudicar tant de poder sobre la nostra existència a continguts virals i punts de vista o consideracions de poca importància, ens centréssim en atendre així com a resoldre els afers veritablement fonamentals, per millorar les autèntiques adversitats del nostre entorn, segurament ens aniria més bé a tots plegats. La trampa de la qual resulta complicat escapar avui en dia, és que generalment són molts els que prefereixen entretenir-se amb picabaralles absurdes amb individus que ni tan sols coneixen i que no tenen cap mena d’influència en la seva quotidianitat, però als que els hi atorguen un potencial extraordinari per danyar-los i perjudicar-los anímicament, fenomen que pel meu tarannà no deixa de sacsejar la meva perplexitat, perquè soc de les que m’incloc dins el grup dels que no s’immuten, m’agrada treure ferro a tot, intento incorporar sempre el sentit de l’humor a la meva rutina i a què els exabruptes o altres abraonaments m’esquitxin el just i necessari, és a dir, entre poc i gens.
La meva actitud i els meus nivells d’energia els controlo jo, no es tracta del que et passa, sinó de com t’ho prens i per al bé de la nostra salut mental, hauríem de començar a prendre’ns les coses no tant a la tremenda, sobretot aquelles que no són crucials per la nostra supervivència. Els judicis de valors d’uns i altres són tan sols això, diferents òptiques i maneres d’entendre la realitat i que no tenen més transcendència que la que nosaltres els hi vulguem cedir.