Mònica Ramírez es va acomiadar de la competició internacional a Orà (Algèria) durant la disputa dels 19ns Jocs del Mediterrani, prop de 15 anys després del seu debut en uns Jocs dels Petits Estats. La competidora de la Federació Andorrana de Natació (FAN), tot i que continuarà entrenant i participant en algunes cites puntuals, fa una passa el costat en aquest àmbit després d’haver encapçalat la federació, sent referent sobretot en la disciplina femenina.
–Com va arribar a prendre aquesta decisió?
–Doncs no ho sé (riu). Arran de la covid-19 em va sorgir una oportunitat laboral increïble que no podia refusar. Vaig començar al món laboral i no podia deixar escapar l’oportunitat professional, perquè sé que en un futur me n’hagués penedit. Arran d’aquesta decisió, ja no pots entrenar tant, no pots dedicar-li les hores que necessites, no pots descansar bé, i es fa molt més complicat.
–Un total de 15 anys a l’elit de la natació. Ha canviat molt la Mònica que va començar a competir a la que coneixem avui dia?
– I tant. En primer lloc, fa 15 anys tenia 13 anys, i ara 28 (riu). La natació m’ho ha donat tot, i no sé el que és viure sense estar a l’aigua. Tots els esports, però sobretot la natació et dóna un plus. Estem en un altre medi, funciones molt per sensacions i canvien moltes coses que fan que hagis d’entrenar molt més, que hagis de ser molt més constant i que t’hagis d’implicar al màxim. Això et dona disciplina, constància i una motivació brutal en un desig per superar-te.
–La natació és un esport molt sacrificat. Tot i això li compensa?
–Si, clar. Si no m’hagués aportat alguna cosa, no hauria estat tants anys entrenant.
–S’imaginava quan va començar que viuria tot el que ha viscut a la natació?
–Per a res (riu). Quan vaig parar a pensar en tot el que havia fet, i en un homenatge que em van fer van començar a dir en veu alta tot el que havia aconseguit, em vaig emocionar moltíssim. Ja no només totes les cites internacionals que he fet, sinó totes les medalles i trofeus que he anat acumulant.
–Quan mira cap enrere, què és el primer que li ve al cap?
–No ho podria descriure amb una paraula. Però, tot i això, una característica que tenim els nedadors és que som molt crítics a nosaltres mateixos i sempre volem més. També m’hauria agradat poder fer més resultats, i et queda aquesta espineta de pensar que si haguessis canviat certes coses, hauria pogut fer més.
–Creu que se li quedarà el cuquet de competir internacionalment?
–Evidentment, però s’ha de ser realista a la vida. Tot i que he viscut, per exemple, l’experiència olímpica, m’hagués agradat viure-la no amb 18 anys, sinó sent una mica més madura, perquè ho hauria gaudit i valorat moltíssim més.
–De tot el que ha fet, es quedaria amb algun moment especial?
–No podria dir-ne només un. Quedar campiona d’Espanya va fer molt important per a mi, anar a un primer Mundial amb 15 anys, que a més vaig fer la meva millor marca... Recordo viure els Jocs de Montenegro com un dels millors, perquè els vaig gaudir tant, juntament amb Nàdia [Tudó], Bernat [Lomero] i la resta de l’equip. Ho vaig deixar tot a l’aigua, i quan tens aquesta sensació et sents molt realitzat.
–És conscient del que deixa, per exemple, als més joves?
–No gaire, perquè igual vaig per la piscina i hi haurà joves que no sabran qui soc (riu). Potser em sorprenia. Al cap i a la fi, el més important és que he viscut una experiència, amb encerts i errors, la qual puc fer-la servir per ajudar-los o donar-los consells si en algun moment els necessiten.
–Un bon nedador naix, o es fa amb el temps?
–El talent és molt important, perquè parlem de qualitats, però el talent sol no va enlloc. L’has d’entrenar, l’has de polir, i potser si tens un 30% de talent, la resta és entrenament.
–Què és el que li ha fet tirar endavant durant tants anys a aquest nivell?
–Que m’agrada molt nedar (riu). Ningú m’ha obligat mai a nedar ni entrenar. Ho has de fer perquè tu vols i perquè hi creus.
–Separarà camins amb la natació?
–No. Sí que necessito més temps per mi i ja no compensa sacrificar tantes coses, però a mi m’agrada molt nedar i continuaré fent-ho, encara competiré en cites més petites i amb altres objectius. Potser m’animo a fer triatlons o aquatlons. No estic cremada de la natació, però sí que necessitava sortir del que és el món de l’elit.
–Com veu a les nedadores que venen al darrere?
– A Nàdia [Tudó] li dic que aprofiti les oportunitats i que gaudeixi de la natació, i als més petits que amb entrenament i actitud segur que viuran moments inoblidables.
