Roger Naudí Psicòleg
La Mireia va trucar per a dir-me que m’esperava amb la resta de companys a una discoteca que hi havia al Down Town de San Francisco. Jo havia estat fent temps escoltant Marea mentre cantussejava i feia traguets a una Foster’s de mig litre que havia sobrat del banquet de pizza que havia comprat per sopar.
Vaig sortir de pressa i tard de l’hostal; era una nit atípica, massa calor per ser setembre. Les botigues ja havien abaixat les persianes i les llums dels aparadors parpellejaven agressives clavant-se a la retina d’aquells que, aliens a pulsions consumistes, ens els miràvem embadalits fent els ulls grossos.
A aquelles hores ja no passaven cotxes; un estossec anònim sortit d’algun dels cartrons on dormien els rodamons que habitaven la vorera, va omplir aquell silenci urbà tan anòmal. De sobte una veu apropant-se em va treure de les meves cabòries; va dir alguna cosa que no vaig entendre. Tenia uns 40 anys i conduïa una cadira de rodes. Volia diners, però jo no duia cap dòlar a sobre. Explicava que era un veterà de guerra que s’havia quedat sense recursos; finalment va insistir a acompanyar-me un tros. Tot caminant, i amb l’atreviment que et dona tenir 20 anys, li vaig preguntar que perquè hi havia tanta gent vivint al carrer en una ciutat tan rica i si no li semblava injusta aquella situació. Va explicar-me que a ell no li havia anat bé perquè no havia elegit bé. «En el seu moment vaig decidir gastar els diners que tenia en comprar droga i aquí estic». Abans d’arribar al punt on ens vam separar, es va aturar i em va convidar al seu apartament amb intencions que no eren del meu interès.
Mentre m’allunyava donava tombs al que m’havia dit. Em va sorprendre que en el seu relat no hi hagués ni una engruna de consciència d’una problemàtica social estructural sinó més aviat un individualisme extrem. Fer creure que ells i només ells eren culpables d’acabar exclosos i abocats a dormir al ras, era tot un èxit del sistema. El calvinisme del món anglosaxó reserva als rics la consideració de blessed (beneits per Déu), en canvi, la pobresa es considera un càstig diví.
Max Weber ja va descriure l’«ètica protestant» del capitalisme i el dogma de la predestinació, que en resum ve a dir que la riquesa és un senyal terrenal que augura una posterior salvació divina. Un altre autor que descriu aquest fenomen és John Locke que relaciona la pobresa amb el vici i la vagància i castiga moralment als desvalguts, oblidant les circumstàncies socials i de desigualtat que la causen.
11 anys després, des del sofà de casa, devoro un Cornetto mentre miro Instagram. Posseït, llenço el dit amunt esquivant collonades d’autoajuda fins que tot d’una, m’aturo en un concepte que em crida l’atenció: Zona de confort. He de confessar que del glossari de termes neoliberals, aquest és el meu preferit, per l’obscenitat d’aquest. Yerkes i Dodson (1908) van descobrir que un grup de rates en un laberint eren més eficients trobant la sortida si se les enrampava, respecte a les que no se’ls aplicava cap estressor elèctric. A aquestes últimes van concloure que vivien en la zona de confort.
Passant per alt la perversitat de l’experiment, no cal ser massa espavilat ni sensible per a adonar-se que la gran majoria de gent viu amb la presència constant d’estressors en forma de carestia. Mares de famílies monoparentals que treballen fins a emmalaltir per a proveir als seus fills, treballadors derrotats emocionalment que inunden bars, joves en un atzucac social germinant trastorns emocionals mentre somien en fer-se rics. Per tant, més que sortir de la zona de confort «en pro d’un creixement personal», la gran majoria de ciutadans es deixen el llom cada dia per a posar encara que sigui un peu en aquesta «improductiva» zona de calma. No ens enganyem, tu [email protected] segueixes a la zona de confort per moltes muntanyes que escalis i molts menors de pell fosca amb què et fotografiïs en els teus safaris espirituals.
I jo, que no sóc ni millor ni pitjor, escric aquestes línies, em desfogo i surto a prendre l’aire. Ara, des del banc d’un parc, llegeixo al Lute, i hi trobo més dignitat i creixement personal que en tots els pamflets neoliberals als quals vosaltres anomeneu autoajuda. I sé que és cosa d’ego, però companys, us veig a anys llum.
