"Vols que siguem mares? De què tens tanta por?" Una il·lusionada pregunta seguida d'una altra, aquesta neguitosa, preocupada, poruga. I terrible. Són les que li fa l'Aina a la seva nòvia, la Rita, i que desencallaran tot un infern desconegut que la Rita amaga, inconscientment, dins la seva ànima. "L'obra és un anar enrere de la protagonista, a través de la seva mare i de la seva àvia, un viatge intergeneracional al passat per arribar al present, al moment que no entèn per què no pot prendre aquesta decisió, ser mare", explica Aura Foguet, autora i directora de Qui no s'atreveix a tremolar, (al Maldà, fins al 29 de maig).
Aquest infern amagat són les agressions sexuals que va patir la seva mare i, ves a saber, ella mateixa. "L'obra parla dels abusos intrafamiliars en un marc més ample, no només en el cas de la Rita, en tots els casos", explicava l'autora en la presentació de l'obra. I els emmarca en "una societat que culpabilitza, silencia i avergonyeix les supervivents en lloc d'emparar-les, una societat que fa callar per mantenir l'statu quo". D'aquí ve el títol, perquè, es diu a l'obra, "qui no s'atreveix a tremolar i ho envolta tot de silenci és covard, i està condemnant la filla i la neta a viure en la por". I sense saber-ne res, aquesta neta, potser, viu en una "família escardada, però seguiran dinant junts cada diumenge". "Trencar aquest silenci és obrir el camí cap a la reparació", insisteix Foguet.
La Rita (Manar Taljo) pateix la mare (Bàrbara Roig), que és qui li ha transmès totes les pors ("T'ha vingut a buscar l'avi???", s'espanta, quan la nena té set anys; "tota la tarda al parc? I què heu fet?", als 15... "No surtis aquesta nit", quan en té 20...). Recorda l'àvia (Carmela Poch), "la persona més bona persona del món" que, però, fuig de la seva realitat (una manera de callar). I s'estima l'Aina (també Bàrbara Roig), la seva parella, qui li dona amor, comprensió, respecte. I, esclar, qui vol saber. Ha de saber, per ajudar-la.
L'obra planteja, doncs, com aquestes dinàmiques abusives es poden arribar a repetir, a heratar-se, tot i que sigui (no és poc, ni molt menys) transformant-se en pors. Perquè el fill que ho ha patit pot acabar expressant-se en termes, físics o verbals o de conducta, semblants als que ha viscut, per la senzilla i esfereïdora raó que els trobarà normals.
Allò que necessita la protagonista és tornar a casa, al lloc de confort, al niu... Però la Rita no el té, aquest niu, no l'ha tingut mai. El busca i el troba en el mar: "La història ja és prou crua i necessita aquest espai on tot pot passar", explica l'Aura Foguet. "I es refugia a la calma del mar, on es relaxa". Al mar, amb els cargols, els peixos, els contes de balenes i taurons (odiosos, maquinadors, abusadors taurons...). Allà es pot fer totes les preguntes necessàries per trencar els silencis. Les preguntes terribles: Què li feies? Com ho feies? Quan ho feies? La penetraves? O només la tocaves?... Infinites i insuportables preguntes.
Un dels encerts d'aquesta producció (amb un equip 100% femení) de la companyia La Viciosa (les vam veure amb Alhayat o la suma dels dies, també al Maldà) és posar el dit a la nafra d'un tema esgarrifós i amagat però ben present a la nostra societat, i fer-ho en un to, a estones, de comèdia. Uns canvis de personatges àgils i ben trenats, una escenografia pràcticament buida, amb sinuoses teles de fons, un joc de llums i de sons que atrapen l'espectador per portar-lo endavant i enrere en el viatge intergeneracional de la Rita, i divertides (sí, divertides) coreografies que, d'alguna manera, desdramatitzen el drama per plasmar-lo en tota la seva cruesa: fantàstic el ball al tanatori on les tres actrius canten dades reals sobre els abusos infantils. Però, esclar... "millor no saber-ho!".
