logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo logo
star Bookmark: Tag Tag Tag Tag Tag
Spain

El 20-N

Cada any, en arribar al 20 de novembre, sento la necessitat de rellegir les últimes pàgines de l’Autobiografía del general Franco, de Vázquez Montalbán. Relata els últims dies del dictador, sotmès a cirurgies despietades promogudes i practicades pel clan d’El Pardo. Ho resumeix així: tractaven de sobreviure sobrevivint-lo. Li van allargar la vida dolorosament, despietadament, per sobreviure ells i el franquisme, tot i que només fossin uns dies més. Li van muntar una mena d’hospital de campanya, rònec i casernari, en la infermeria del Regiment d’El Pardo, tot i que finalment es van veure obligats a portar-lo a l’Hospital La Paz. El van escorxar en vida, sense més tractament pal·liatiu que el braç incorrupte de santa Teresa i els mantells de la Mare de Déu del Pilar i de Guadalupe. Per això cal dir, tot i que sigui un sarcasme, que va ser l’últim torturat pel franquisme.

Aquell 20 de novembre, mentre Arias Navarro donava la notícia de la mort ploriquejant, s’esgotaven les existències de cava. Però mentre a tot Espanya molts celebràvem la desaparició física d’un dictador inhumà, d’altres, a Madrid, formaven una cua quilomètrica per poder retre-li l’últim homenatge (tot i que n’hi va haver algun que només va ser per assegurar-se de la mort). I si el cadàver s’hagués exhibit a Barcelona o a qualsevol altra ciutat, és molt probable que també hi hagués hagut llargues cues.

Ja han passat 44 anys des que el vam veure desfilar per la plaça d’Oriente sobre un camió Pegaso tunejat per a l'ocasió, escortat per la guàrdia mora davant de la freda mirada de hiena de Pinochet amb la seva capa blava. Semblava que era l’últim viatge de Franco, per entrar finalment per la porta de la seva desmesurada basílica mussoliniana, transportat sobre les espatlles pels seus fidelíssims sequaços, davant d’una multitud fervorosa, eriçada de salutacions i banderes falangistes i espanyoles amb pollastre (com diria Rufián) i una processó de frares, creus i escolanets, confosos amb alts dignataris en vigílies de canvi de jaqueta. Així, llavors, va començar la Transició.

Però aquest no va ser l’últim viatge de Franco. Fa pocs dies va sortir per on havia entrat, però aquesta vegada sense més espectadors que la ministra de Justícia i dos acompanyants oficials. La ministra, com a notària major del regne, era l’encarregada de donar fe de tot el que passava. Havia de garantir la cadena de custòdia, és a dir, assegurar que el que es va desenterrar a Cuelgamuros era el mateix que s’enterrava a Mingorrubio. I per això va haver de suportar l’exhumació, el macabre viatge aeri i l’aquelarre del funeral franquista. És comprensible que fes aquella cara.

La mòmia va sortir del seu Valle sense desfilades, ni multituds, ni braços alçats, ni banderes ni sequaços, sense processó de frares i sense més litúrgia funerària que la del prior falangista amb el seu hisop. Va sortir sobre les espatlles d’aquesta patuleia familiar, casposa i desmarxada, fatxenda i farandulera que sobreviu amb les riqueses acumulades sense contenció ni pudor pel dictador i la seva senyora. De debò que aquella matussera baixada de l’escalinata amb el mort a coll més que un enterrament amb honors semblava una rèplica breu i inhòspita del passeig funerari de Juana la Loca.

Els sequaços de Franco, igual que ell, han anat morint de vells sense respondre als seus crims, i deixant-nos, a més, les seves seqüeles. Ens deixen encara noms de carrer il·legals, contraris a la Llei de Memòria Històrica. Ens deixen la creu de Cuelgamuros, amb la seva abadia de frares falangistes. Ens deixen els seus descendents ideològics empeltats en noves branques de la ultradreta que broten per Europa. Ens deixen els morts a les cunetes i els afusellats després d’una ficció de judici sumaríssim sense defensa, que és el que eren aquells Consells de Guerra de principis dels anys quaranta. I ens deixen la vergonya de la Sala Militar del Tribunal Suprem, que, ja en plena democràcia, va validar com a legals aquelles farses macabres, perquè s’havien dictat segons les lleis vigents en el seu moment, tot i que eren disposicions militars ordenades pels rebels contra la legalitat republicana. Un llibre de Jiménez Villarejo y Doñate analitza magistralment aquesta deplorable jurisprudència. Fa vergonya que, encara ara, s’acceptin jurídicament aquells milers de judicis que no eren més que simples i breus tràmits de burocràcia castrense per conduir al Camp de la Bota, a Barcelona, a la tàpia del cementiri de l’Almudena de Madrid, o a altres fosses similars a la resta d’Espanya. Només quan tot això que ens deixen sigui un mal record de la història podrem dir que la Transició, definitivament, ha arribat al final.

Themes
ICO