Spain

Covid-19: tornen els vuitanta

El dia que entrava en vigor la fase 0,5 per poc m’atraquen. Jo sortia d’un estudi de tatuatge del Born i em dirigia a casa quan vaig escoltar una veu enrogallada que deia “pst, eh, tu”. Em vaig aturar un instant i, girant-me cap al carreró més proper, vaig distingir una figura semioculta que em feia senyals des d’un portal. Vaig trigar una estona a comprendre que aquella pelleringa macilenta estava intentant atracar-me, i a sobre mitjançant el mètode de pretendre que la víctima es llanci per voluntat pròpia als braços del criminal.

És clar, no ho vaig fer. L’última vegada que vaig caure en aquest indolent ardit va ser quan en tenia onze, quan El Titi em va pispar, utilitzant el mateix (i menyspreable) procediment, el meu àlbum del Mundial ’82. Aquesta vegada vaig posar vigor als meus passos i em vaig allunyar d’allà, amb la natja insòlitament estreta.

Quan ja em vaig trobar a distància prudencial, vaig examinar aquell xocant esdeveniment. Aquí no s’atracava un nadiu comtal des del... 1982, potser, quan em van robar el meu àlbum. I per acabar-ho d’adobar, acabava de passar al Born (no el Bronx), un barri amb l’índex de criminalitat de Teletubbylandia al capítol en què Lala no perd la pilota. Va ser llavors quan vaig veure que la covid-19 no només no ens havia catapultat cap a una distopia estil Mad Max, com diu la gent, sinó que la màquina del temps havia anat en sentit contrari. Fins als vuitanta.

Pros i contres

A Barcelona sempre hi ha hagut turistes, per descomptat, però en els vuitanta eren només dos. Lars i Birgita. I tendien a quedar-se a les Rambles. Gairebé no molestaven. Tornar a aquell escenari pot resultar desitjable (+1), si bé, com demostrava l’incident del Born, la desaparició del guiri de la dieta del lladregot l’obligarà a buscar noves preses, i tot apunta que serem vosaltres i jo (-1).

L’absència de guiris desvalisats li traurà volum de treball a la policia (+1). Però si donem per vàlid el teorema que el número dels efectius policials a Barcelona mai decreix i sempre es multiplica, siguin quines siguin les circumstàncies, calma absoluta o apocalipsi zombi, el que tindrem serà una quantitat monstruosa d’agents desocupats, multant les més nímies infraccions (-1).

Els resultarà fàcil trobar-les. El tancament universal de bars (-1) deixarà la ciutadania privada d’un lloc on libar, i el poble sadollarà la set en el que queda més a mà: la vella ‘rue’ (+2). Els que vam créixer bevent Xibeques a la fresca per 100 pessetes podem testificar que era molt agradable, enfortia els llaços comunitaris i alleujava l’economia domèstica. En absència de bars, ‘Botellón’ Massiu dels Vuitanta (BMV) s’imposa com a solució lògica a l’emergència present, i seria desitjable que la legislació urbana s’ajustés al nou escenari.

Un incís: s’ha d’establir algun calendari d’ús de parcs i jardins. Els ‘botelloners’ en dies parells, xapers i clients en senars? Seiem a la taula de negociació. Perquè diumenge passat, en aquell parc en altre temps turístic, va quedar clar que ens estem molestant. Als treballadors sexuals els va resultar difícil treballar amb les nostres riallades de fons, i la nostra convivialitat cervesera es va ressentir de la seva interminable desfilada de comerç carnal.

Seguim: cap guiri aterrarà al nostre aeroport, però nosaltres tampoc ho farem als seus. Adeu, turisme internacional. Cosa que sembla de -1, però en segona anàlisi es manifesta com +1. Perquè, al cap i a la fi, què se’ns havia perdut a nosaltres a Bora-Bora? Allò d’agafar avions cada vegada que se’ns acabava el paper de vàter era una aberració tecnològica (i una burrada mediambiental) que la covid-19 ha extirpat de soca-rel. Des d’ara, El Prat només s’esmentarà en el context de Vacaciones en El Prat, aquella cançó de 1986 de Decibelios (“chupando cubatas a la orilla del mar”). Anar a veure món voldrà dir travessar els Monegros. Només es faran desplaçaments llargs una vegada en la vida, com al segle XVIII. Déu del cel, observeu els meus ulls: entelats d’emoció.

Quant a l’alarma pel sedentarisme i els nens enganxats “a les pantalles” (-1), deixeu-me que us recordi que en els vuitanta fèiem exactament el mateix, i només donaven Un, dos, tres, responda otra vez. En bucle. I imperava la correcció física paternofilial. No em demaneu que senti llàstima per una generació de xavals criats amb Netflix i excel·lent connexió wifi amb pares que no treuen la sabatilla (+1).

Festivals musicals

Només queda el tema dels festivals musicals. No fa falta ser una eminència per inferir que aquests festivals es feien per a gaudi del fumat anglès i per embutxacar-se la seva divisa. En la primera edició de Benicàssim (1995), els únics guiris del recinte eren els tres covards de Supergrass, i estaven pujats a l’escenari (el públic, eminentment castís, cabia en un velòdrom). El veritable negoci no va arribar fins que va atreure el foraster. Per desgràcia, encara que ja ens trobem en la “nova normalitat”, és improbable que la nostra ciutat vegi ben aviat noves edicions de tals festivals.

Adoneu-vos-en: estarem sols, nosaltres sols, per primera vegada des que va començar el mil·lenni. Abandonats a la nostra sort, igual que en els vuitanta, veient tocar grups locals en clubs estrets amb banys immunds. Serem tots més lletjos i baixets i pilosos de mitjana. No passaran per aquí Tame Impala cada dues setmanes. La gent oblidarà el significat de l’expressió food truck. Creixeran males herbes a les botigues de surf de la Barceloneta.

Sospesem-ho tot abans de precipitar-nos.

Football news:

Internet vuelve a bromear sobre el peso de Higuaín. Tal vez es solo el desafortunado ángulo y la reputación de Gonzalo
El entrenador de Brescia sobre la destitución de Balotelli: ni siquiera apareció en la cuarentena
Wenger dijo de nuevo que el Arsenal dejó su alma en Highbury. Entendemos lo que significa esta frase
Messi sigue entrenando individualmente
Mattheis de Ligt: Ronaldo es el mejor jugador de su generación y un ejemplo a seguir
Van der Wart sobre el Real Madrid: Incluso si eres Raúl about Ronaldo – si no has anotado en dos partidos, ¡ya te quieren vender!
Koke: el Atlético debe reconocer como ganador de la liga de Campeones si no se termina la temporada. Eliminamos al campeón